Per una ecologia integral
Déu-vos-guard. El lema del curs ENS MOU L’ESPERANÇA remet al tema de l’ecologia, que ve a ser la interacció dels éssers vius entre ells i amb llur hàbitat, perquè estarem d’acord que en aquests moments NECESSITEM D’ESPERANÇA en tot allò que fa referència a la preservació del medi ambient. I a la nostra escola aquesta esperança, en clau col·lectiva i associativa, té cara i ulls … i es diu ECOSALESMAT. Ja els vàreu sentir dilluns passat pels Bons Dies. Un grup de joves que té inquietud per aquests temes i que, per això, no només fa formació en grup, sinó que a més desenvolupa actuacions de sensibilització i difusió (el butlletí mensual, per exemple) però també més executives com ara la neteja d’espais o campanyes de conscienciació (sobre el reciclatge per exemple).
Per aquest enregistrament he rescatat una imatge que em va impactar fa molts anys i que fou portada del disc “Crisis, what crisis?” del grup Supertramp l’any 1975, un dels grups musicals precursor de la música electrònica i sintetitzada que ara és per tot arreu però que aleshores només investigaven i interpretaven uns pocs. La imatge que il·lustra la portada del LP és tota una obra d’art i reflecteix enginyosament l’esperit de l’àlbum. En ella veiem un home que pren el sol en un paisatge de deixalles i ferralla amb una ciutat hiperindustrialitzada de fons. Hi ha implícit en aquest disseny un motiu de denúncia, sigui sociopolítica, sigui mediambiental, sigui de tot plegat. Una alerta sobre un desenvolupament tecnològic desmesurat, el mal estat d’instal·lacions, un funcionament deficient del sistema, etc., etc. Una crítica, estem parlant, a l’any 1975!
La imatge em dona peu a introduir la noció d’ecologia integral. Un concepte ha estat desenvolupat pel Papa Francesc en el capítol quatre d’una de les seves darreres encícliques, Laudato Si. I la novetat que aporta és que l’ecologia no és només ambiental, que sí, sinó també humana i socioeconòmica. Dit d’una altra manera: “No hi ha dues crisis separades, una ambiental i una social, sinó una única i complexa crisi socioambiental, la qual requereix d’una aproximació integral per combatre la pobresa, per retornar la dignitat als més desfavorits i simultàniament per tenir cura de la naturalesa”. El capítol tanca amb una mirada sobre l’important principi del bé comú.
El nostre Don Bosco ja ho tenia clar això i deia: “Sempre s’ha de preferir el bé general al particular. El nostre benefici particular no ha de passar mai per endavant del bé comú”. Però aquest concepte de bé comú incorpora també a les generacions futures. I és que ja no pot parlar-se de desenvolupament sostenible sense una solidaritat intergeneracional. Quan pensem en la situació en què es deixa el planeta a les generacions futures, entrem en la lògica del do gratuït que rebem i comuniquem. Si la terra ens és donada, ja no podem pensar només des d’un criteri utilitarista d’eficiència i productivitat per al benefici individual. No estem parlant d’una actitud opcional, sinó d’una qüestió bàsica de justícia, ja que la terra que rebem pertany també als qui vindran.